--------------------------------------------------------------
Després de 8 hores dintre d’un avió, fent que l’Aran es distragués i que no tingués un mal viatge , ni per ella, ni per nosaltres ni per la resta de viatgers, i aconseguir-ho, per fi posem peu a territori americà. Som al JFK, i la ciutat ens rep amb pluja i fred, potser presagi del que vindria després.
Tots els passatgers de l’avió hem omplert prèviament a casa via internet una sol.licitud de visat, que hem rebut confirmat. A l’avió, has de tornar a omplir el paperet verd amb les mateixes dades que ja has enviat a la seva web. Confirmat:no som perillosos i no venim a matar l’Obama, ja se’l carregarà un altre.Arribem a la zona de control de passaport, a cada una de les 30 garites de control hi penja un poster que diu: “we are the face of america” en referencia als treballadors que han de rebre cordialment als afortunats turistes que volen veure els Estats Units. Doncs si ells són la cara, no vull veure una altra part del cos d’américa que comença per cu i acaba amb una l. Només un controlador per tots els viatgers de BCN.Com anem amb l’Aran i el Josep, que va amb cadira de rodes, a mitja cua un alma caritativa ens demana que passem a una nova finestra que acaben d’obrir. Control d’empremtes, foto de rigor, les mateixes quatre preguntes.
Som 5 i tornen 4 passaports. Jo, he d’acompanyar al senyor Tereschencko a la comissaria…bé, sembla una broma però hi vaig. Em fan seure davant de 8 o 10 policies que només fan que parlar de Halloween, de cotxes, d’uns exàmens i dels darrers productes tecnológics. Torno a explicar el mateix, que vinc a córrer la marató, amb la familia, que no crec ser perillós (començo a pensar que un atac de ràbia estil cafeteria frape em pot portar molts problemes..però em quedaria tan agust),bla,bla,bla. Ells em responen que hi ha un colombià molt perillós que respon al nom de Juan López Rico i que estan comprovant que no sigui jo. La confirmació, no us ho perdeu, ha d’arribar de Washington. La broma ja no m’està agradant,…els 10 minutets els hagués acceptat,…van ser 3 hores. 180 minuts de veure la falta de capacitat d’un grup de gent que tenen l’orgull americà dins la mèdula i que em miraven com si fos una merda i responien de mala gana les dues vegades que vaig creure oportú preguntar pel meu expedient. Tot amenitzat amb l’entrada i sortida de més turistes com jo que s’estaven però només 10-15minuts. Són les 2, el que m’atenia, si es pot dir així, marxa pel canvi de torn i em deixa anar un “good luck” que em destrossa, ja porto 1h i mitja.
Un d’ells li comenta a un altre que farà la marató, i que pensa acabar per sota de 5hores…l’altre respon “really?”com admirant el seu colega,…si ara m’aixeco i els hi dic que penso baixar de 3 hores em porten a Guantanamo.
Portem gairebé 3hores, sento cridar fora “papa,papa,papa”, és l’Aran, gairebé em poso a plorar.Un poli no deixa entrar la Eli, però dos minuts més tard canvien el guarda i “of course, you can come in and talk to your husband”.Marxaran el Josep, l’Anna i l’Aran i ens quedem la Eli i jo, lògicament ella ha de sortir. Sona el teléfon i l’agafa un negre de 2m x 2m i diu “who is working with Lopez?”ningú diu res, estan tots parlant de ves a saver què, n’hi han uns 8 i només una noia està treballant, la segona vegada que pregunta no puc més i crido “That’s me! I’m López” i ho torno a repetir.
Ara sí que un ros, s’aixeca i amb mala cara se’n va cap allà agafa el teléfon, parla, em mira i penja. Em crida, no em diu res però m’agafa més fotos i, de nou, les empremtes. Em demana que segui. S’aixeca agafa una poma, la neteja, bé, per mi semblava que la estigués polint. Em mira. Se la menja sencera, a poc a poc torna a l’ordinador, fa 3 o 4 clicks més i em diu que vingui. Tornem-hi, a què collons vinc…vaig estar a punt d’acceptar que venia a matar l’Obama, tot per sortir d’allà. Li fa gracia i em pregunta quin temps vull fer, li dic que sub 3h i em diu quin és el meu sponsor i si el govern m’ha pagat el viatge…gairebé no responc. Li pregunto si això em pot tornar a passar i em respon : amb tota seguretat sí…però que com ja tenen les meves dades (7 o 8 vegades) tot anirà més ràpid. Marxem i en sortir de l’aeroport em demana el paperet blanc de “familia”, clar, en allà posa 3 i som 2…l’Aran ja ha marxat…i em crida que on està la meva filla. Li responc 2 o 3 vegades el mateix que ja ha marxat i em pregunta què com? Collons si ets tu qui està aquí i l’has hagut de veure passar!Al final em mira molt malament i gairebé em llença el passaport, però em deixa passar. Plou i fa fred, però soc fora. God bless america, God, please protect me from americans…
No hay comentarios:
Publicar un comentario